El Barrio

Sucre: la lucha contra la impunidad

2010-06-28T18:47:00.000-07:00

En el noroeste colombiano, se cuela con su forma estirada hasta el Mar Caribe el Departamento de Sucre. Situado entre los departamentos de Córdoba y Bolívar esta zona de Colombia con una economía eminentemente ganadera ha sido azotada desde hace años por la violencia que sufre el país.

Su situación estratégica con corredores naturales que llegan desde el interior del país hasta el mar, el paso de varios oleoductos y la gran extensión de tierras fértiles para la plantación de materias primas de agrocombustibles, han hecho de Sucre un departamento atractivo para el narcotráfico, multinacionales y países extranjeros, trayendo consigo unas consecuencias nefastas para la población civil sucreña. La estrategia de estos agentes interesados en la explotación económica de la región ha sido, como en otras zonas del país, conseguir el control de este territorio costase lo que costase, intentando desplazar la población que ocupa esos territorios y evitar a toda costa que se pudieran organizar de forma que supusieran un obstáculo para sus objetivos.

Una vez más, que todos ellos pusieran los ojos en este departamento sólo trajo a estas tierras algunos de los más sangrientos acontecimientos en la triste historia reciente de Colombia. Desde los años 90 los ataques a la población civil se sucedieron: asesinatos y amenazas a líderes y personas dedicadas a la defensa de los derechos humanos pasaron a ser el pan de cada día, culminando en las matanzas más numerosas cuando en el año 2000 el campesinado vio como 42 de sus compañeros y compañeras fueron asesinados en Ovejas, 15 personas fueron masacradas poco después en Macayepo y en el año 2001 en El Chengue 31 más fuerona asesinadas, estos son sólo algunos ejemplos de lo que la población veía como se acentuaba día a día. El delito de todas estas personas fue intentar defender sus derechos ante los intereses de unos fantasmagóricos poderosos, que vieron en el paramilitarismo de las AUC una herramienta útil con la que controlar la población civil.

En el año 2006, desde la experiencia de diferentes organizaciones de derechos humanos, sociales y de oposición política de la región y fruto de la presión y abusos de los que eran víctimas surgió el Capítulo Sucre del Movice. Éste realizó su primera gran movilización convocando una marcha en Sicelejo, capital del departamento, contra la reactivación del paramilitarismo en la zona. A partir de ese momento el Capítulo pasó a ser un objetivo para los paramilitares y las amenazas y agresiones no han cesado. De hecho ya en el mismo 2006 la Comisión Interamericana de Derechos Humanos declaró medidas cautelares para 17 líderes de Sucre que constaban en una lista encontrada a los paramilitares.

Desde entonces los actos de denuncia que ha realizado el capítulo en la región no han cesado, haciendo por ejemplo varias audiencias multitudinarias en las que se denunciaba la relación de varios de los cargos electos del departamento con el paramilitarismo. Otro ejemplo, es la configuración de una Comisión Ética que busca el esclarecimiento de la verdad y el fin de la impunidad. El tiempo les dio la razón, a día de hoy Sucre es el departamento que tiene más políticos encarcelados por vínculos con las estructuras paramilitares. El caso más conocido es el del senador Alvaro García Romero que fue condenado a 40 años de prisión tras encontrarle culpable, entre otros cargos, de la participación en la Masacre de Macayepo. Aún así la lucha contra la parapolítica no se da ni mucho menos por acabada, ya que numerosas personas que hoy ocupan cargos públicos tienen o han tenido relaciones con la estructura paramilitar.

Este trabajo de denuncia y sensibilización ha tenido sus frutos, pero también graves consecuencias para las personas que lideran el MOVICE en Sucre. Se han contabilizado más de 50 denuncias entre amenazas, agresiones físicas, allanamientos ilegales e incluso varios asesinatos, desencadenando el desplazamiento de varias de estas personas, todo ello desde su cercana fundación.

Todas estas personas cometieron el delito de un día decidir que hay que denunciar la violencia sistemática de la que son víctimas los habitantes, no sólo de Sucre, sino de todo el país. Decidieron denunciar los intereses de multinacionales, gobiernos extranjeros y elites locales. Pasando pues a ser una molestia que algunos pensaron debía ser erradicada.

En estas últimas semanas hemos tenido que ver como de nuevo el MOVICE en Sucre volvía a ser duramente golpeado por estos intereses, ya que además de las amenazas que ha venido sufriendo contra su vida Ingrid Vergara y que ya ha denunciado reiteradamente, tuvimos que ver como Rogelio Martínez fue asesinado. Rogelio fue uno de los líderes del capítulo y que lideraba la campaña para poder recuperar la finca de la Alemania que en su día había sido confiscada por los parmilitares del Frente Heroes de Montes de María.

Cuando las amenazas y asesinatos no son suficientes para amedrentar a la población se utilizan si cabe otras estrategias si cabe más crueles, ya que el estado participa de forma directa en esta estrategia del miedo con las judicializaciones. Prueba de ello es el caso de Marcelo Agámez, incansable luchador por los derechos humanos que ahora comparte patio de la cárcel con los que paso su vida denunciando, los paramilitares. En noviembre de 2008 fue detenido y acusado de colaboración con las AUC tras un allanamiento ilegal a su casa, desde entonces se han sucedido las denuncias al proceso por las irregularidades que multitud de organizaciones de derechos humanos han venido denunciando, a pesar de ello Carmelo sigue compartiendo celda con los que amenzaban de atentar contra su vida.

El Capítulo Sucre del MOVICE, es pues un ejemplo sintomático de la situación que viven los defensores y defensoras de derechos humanos en el país en general y Sucre en concreto.

Un año de resistencia en el Refugio Humanitario del Catatumbo

2010-06-28T18:33:00.000-07:00

Durante la pasada década, la región del Catatumbo fue una de las más castigadas por el paramilitarismo y el consecuente desplazamiento que esto comportó. La región quedó prácticamente despoblada de campesinos. Es difícil encontrar alguien que de una forma u otra no sufriera en carne propia esta situación. A partir de la “desmovilización” de los grupos paramilitares muchas familias empezaron a retornar a la que había sido su casa, pero esto no quería decir que sus problemas hubieran acabado.

El Catatumbo es una región con abundantes riquezas naturales que lo hacen muy atractivo a los megaproyectos de explotación. El petroleo ya hace décadas que es explotado y ahora que ya está prácticamente agotado, llegan otros grandes planes de explotación de este territorio. Las multinacionales y el gobierno se han fijado en las grandes reservas de carbón que se conoce allá existen, proyectando una gran mina a cielo abierto que tendría un gran impacto ambiental. También hay planes de explotar el coltán, material muy preciado ya que se usa para la fabricación de diferentes productos tecnológicos. A todo esto también podríamos sumarle las grandes reservas de agua que hacen de esta región un pastel muy suculento.

De esta forma si en la década pasada los campesinos sufrieron el azote del paramilitarismo ahora les toca con la presión directa del gobierno y las multinacionales, que a través del Plan Colombia están provocando la práctica ruina del campesinado. El cultivo de la coca era la principal fuente de ingresos de la población campesina que ahora ve como con las fumigaciones y las erradicaciones forzadas se están quedando sin alternativas. La falta total de infraestructuras hace imposible que ningún otro cultivo sea rentable, además de que las fumigaciones arruinaron también los cultivos de pancoger quedando miles de familias sin ningún sustento.

La militarización de la región por la presencia guerrillera y la importancia estratégica por ser fronteriza con Venezuela, además de las explotaciones petroleras, ha traído también abusos en forma de falsos positivos, empadronamientos y otras formas de intimidación, que hacen la vida insostenible.

Todo esto ha llevado al campesinado a organizarse.Un ejemplo de ello es la Asociación Campesina del Catatumbo, que en sus apenas cinco años de vida se ha extendido rápidamente por la región y ha pasado a ser un referente para todos en el Catatumbo.

Un claro ejemplo de organización campesina durante este último año ha sido la instalación del Refugio Humanitario del Catatumbo en la vereda de Caño Tomás, las fumigaciones, erradicaciones y presión del ejército les llevaron a instalar este territorio de paz, para visualizar el problema humanitario que se estaba viviendo.

El pasado 29 de abril más de medio millar de campesinos y campesinas, junto con multitud de organizaciones que dan apoyo al proceso, se reunieron para conmemorar el primer aniversario de este Refugio. Un año que no ha sido fácil ni para los habitantes de la región ni para la asociación, así que mantener este territorio de paz en condiciones tan adversas ha sido todo un éxito, digno del encuentro que se llevó a cabo.

Este año de vida del Refugio no ha estado exento de intentos de entorpecer su normal funcionamiento. Diferentes grupos armados han intentado acceder al Refugio Humanitario, territorio que el campesinado decidió liberar de armas, cansados de tanta guerra. Además en febrero de 2010 se inició una judicialización masiva del campesinado organizado de la región, vinculándolo con la guerrilla y el narcotráfico con multitud de detenciones y órdenes de captura que afectaron de pleno a ASCAMCAT y al Refugio, como prueban las órdenes de captura contra el presidente de ASCAMCAT, José del Carmen Abril, y el que fue coordinador del Refugio, Jhony Abril Salcedo.

Así que motivación no faltaba a todas las personas que sufrieron los problemas de movilidad de la región para poder llegar al lugar, pero como se repitió numerosas veces a lo largo del duro viaje: “nadie dijo la lucha fuera a ser fácil”.

De esta forma dio inició el evento en las primeras horas del jueves 29 de abril. El acto sirvió para recordar los cuatro ejes principales que llevaron a la instalación del Refugio Humanitario: derechos humanos, propiedad de la tierra, recursos naturales y cultivos de uso ilícito. Se constató que todas esas problemáticas siguen vigentes, si no peor, un año después, justificando pues el trabajo que se ha venido realizando allá mediante la formación y la sensibilización de los pobladores de la región sobre estas problemáticas.

También se aprovechó el evento para dar inició a la campaña contra la criminalización del movimiento campesino: “Libertad para el Catatumbo. No más montajes judiciales.”Uno de los objetivos de la campaña, en palabras de la Secretaria General de ASCAMCAT Olga Quintero es: “que se respete, se dignifique y se reconozca el legítimo y legal trabajo que viene realizando en la defensa y promoción de los Derechos Humanos la asociación campesina (ASCAMCAT)” y que cesen el señalamiento y persecución al que están siendo sometidos por las denuncias y movilización del campesinado que han llevado a cabo. A día de hoy esto ha cambiado, el proceso judicial se ha empezado a desmoronar y a pesar de que sigue adelante, los detenidos han sido liberados y levantadas las órdenes de captura. A pesar de esto, ASCAMCAT ya ha manifestado su idea de seguir adelante con la campaña, ya que ahora toca exigir responsabilidades, además de que el caso aún no ha sido cerrado.

También hubo lugar durante el día para poder ver la solidaridad que la situación vivida por ASCAMCAT y el campesinado del Catatumbo ha despertado. Las diferentes organizaciones invitadas y otras muchas que no pudieron asistir brindaron su más sincero apoyo a las luchas que haya se están llevando a cabo.

Después del apretado día que se clausuró con una rueda de prensa en la que participaron numerosos medios locales, nacionales y alternativos. Al caer la noche empezó la parte más festiva del evento en el que representantes de diferentes comunidades colaboraron para finalizar de la forma más amena la jornada, ya fuera con coplas, bailes o música. Porque a pesar de todo lo citado sí que había que celebrar que el Refugio Humanitario ha cumplido ya un año, siendo una referencia para la región y que muestra la capacidad del pueblo catatumbero para presentar alternativas a la situación que se vive. Un año de trabajo y dignificación campesina que ha pasado a ser una piedra en el zapato para todos aquellos que no cuentan con el campesinado para construir el futuro de la región.

Paddy, t'estimo!! (Com en Puyal diria)

2009-03-25T13:35:00.000-07:00

Ja fa uns mesos estava llegint com cada dijous The Galway Advertiser, el diari local d'aquesta ciutat que de moment m'allotja. Mentre passava fulles fent veure que entenia el que llegia, quina és la meva sorpresa que en un dels titulars entenia una paraula: The man who saved Barcelona Football Club. En aquell moment vaig decidir que calia fer un petit esforç i no només fer veure que llegia. M'ho vaig passar com un nen amb una joguina nova, l'autor s'havia quedat ben ample escrivint allò. Amb frases tant memorables com: Real Madrid (Franco's team) finished second, com no m'ho havia de passar bé?

Però de què parla? Bé, doncs es tracta d'un senyor irlandès Paddy O'Connell, com no s'havia de dir Paddy, que entrenava el Barça quan la Guerra Civil va esclatar. La qüestió és que, com molts ja deveu saber, el Barça estava arruïnat i va rebre una oferta per fer una gira per Mèxic i els EUA, cosa que el va salvar i pel que diuen ell va ser un dels artífex de que aquesta oferta arribés. Així que, com molts i moltes de vosaltres, li estaré eternament agraït.

L'article en si és millor que moltes de les tires còmiques que podeu llegir, sobretot per aquest caràcter heroic que li dona. De totes formes, si us molesteu a escriure el seu nom al nostre estimat Google, ja si que és per pixar-se de riure, vaig trobar un altre article a El Pais que també deunidó, perquè a més també és un heroi pels seguidors del Betis, ell era l'entrenador quan van guanyar la que fins ara és la seva única lliga. De fet a aquest senyor sembla que no li van faltar gaires equips per entrenar, potser només el Madrid, suposo que perquè al nostre Tito Paco no li faria gaire gràcia que un republicà fill de família nacionalista entrenés, el que com diu l'autor de l'article, era el seu equip.

Crec que el millor que podeu fer és intentar llegir els articles i ja si voleu la Wikipedia, perque per on va passar el nostre amic Paddy va deixar petjada. M'estan donant ganes d'escriure la seva biografia.

El que segur que faré quan vagi a Dènia és beure una bona pinta de Guiness al Pub Irlandès Paddy O'Connell.

The man who saved Barcelona Football Club

La increible liga de Mr. O'Connell

Pattrick O'Connell (Wikipedia)

Millor tard...

2009-03-03T16:32:00.000-08:00

Feia bastant temps que no escrivia res però ja fa uns mesos algú em va demanar que escrigués sobre un tema i les circumstàncies a més de les dates en les que estem han fet que torni per aquí.

D'aquí uns dies, el 8 de març, es celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora i tot i que la intenció no era fer coincidir aquest post amb la celebració, al final serà així. Ja aviso que em declaro un gran desconeixedor del tema inclús a Catalunya, a part de les conviccions que pugui tenir, però intentaré explicar una mica per sobre, amb la poca informació que he recollit, quina ha estat i quina és la situació de la dona a Irlanda.

Comencem pel principi, la República de Irlanda, per si no ho havia dit abans, existeix des de 1922, abans formava part del Regne Unit, casualitats de la vida la Constitució d'Irlanda és del 6 de desembre, us sona? Això venia, perquè ja a la Carta Magna van incloure que cap ciutadà/na irlandès/a pot ser discriminat per raons de religió o sexe, això el que vol dir és que les irlandeses ja van poder votar en el que va ser el naixement de la República de Irlanda.

El començament no va estar malament però com ja sabem la societat era la que era, i és la que és, i no tot són flors i violes. Com bon país catòlic les dones havien d'estar a casa procreant i cuidant de la família.

Pel que fa a la protecció de la dona en matèria laboral, les lleis brillen per la seva absència i de forma similar a Espanya només s'hi refereixen a les lleis de la protecció de la família. No és fins l'Anti-discrimination Act (1974) i l'Employment Equality Act (1977) que és prohibeix directament la discriminació per raó de sexe en matèria laboral. Això, de fet va ser un dels atractius per inversions estrangeres que van arribar en els anys 60, així podem trobar com a les indústries estrangeres hi havia moltes més dones treballant que a les nacionals, i no precisament perquè fossin molt progres, si no perquè contractar una dona era molt més econòmic. Avui aquesta llei de 1977 ha estat reemplaçada re la Employment Equality Act de 1998.

Així, i saltant-nos unes quantes cosetes pel mig, arribem al moment actual. Les dones, i soposo que no sorprenc a ningú, continuen discrimandes clarament tant socialment com laboral. Socialment, per exemple, tot i que tinguin una dona presidenta, continuen sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Per a que serveixi com a mostra, a les Trade Unions són un 45% de l'afiliació, però només ocupen un 25% de les responsabilitats i òbviament, cap d'elles és la secretària general.

Un altre barem que acostumem a fer servir per saber quina és la situació de les dones respecte dels homes en matèria laboral seria la diferència salarial. A Irlanda és una de les més altes d'Europa, només una mica per sobre de l'espanyola, en aquest cas sobrepassa una mica el 25%, mentre a l'Estat Espanyol es queda una mica per sota. Com a nota personal dir que jo cobrava gairebé la meitat del que cobren de mitjana les dones a Irlanda, sense comentaris.

A part de la discriminació laboral, existeix també per desgràcia la violència de gènere. Aquí tampoc se'n lliuren. Els números aquí, com a casa, esgarrifen, tot i que com podreu veure són bastant més baixos, però només cal pensar que Irlanda té només una desena part de la població espanyola. Des de 1996 fins el 2003 van assassinar 109 dones, 72 d'elles a casa i només el 2003 la Garda va rebre més 8000 trucades denunciant maltractaments d'alguna mena. Les dades són una mica antigues però és la única cosa que he pogut trobar, de fet us passo l'enllaç de l'estudi a on trobareu més coses. No crec que fins ara hagin canviat gaire les coses, més tenint en compte del país que estic parlant, on per desgràcia ja he pogut ser testimoni d'algun que altre cas de tios que tenen la mà més llarga del que toca. En aquest cas sembla l'estat tampoc s'ha posat les piles i aquí encara s'hi parla menys, suposo que és quelcom que sempre es vol amagar.

Bé tot i aquestes “optimistes” dades sembla que ningú mou peça, em sona, però sembla que la crisi econòmica és més interessant per la premsa, tot i que ningú pensa que la situació econòmica actual, com totes les crisis capitalistes, afectarà a les mes desafavorides i desafavorits, entre qui com salta a la vista estan les dones.

Aprofito per felicitar-vos a totes el 8 de març i a veure si de una vegada per totes acabem amb aquesta merda que es que fa posar de mala llet.

Alguns enllaços:
- Justice and Accountability: Stop Violence Against Women-report summary
- Equal Pay - Overview Analysis
- The State and Women in the Economy

El país de les aixetes obertes

2008-11-15T12:45:00.000-08:00

Si hi ha una cosa que em posa nerviós es veure aixetes obertes, de fet després dels últims estius crec que la majoria de nosaltres ens passa. Doncs si hi ha una cosa fàcil de trobar-se per aquestes contrades són aixetes que no tanquen bé o directament obertes.

Aquesta “poca cultura de l’aigua” és si més no comprensible, bàsicament per dos motius. Per una banda, com tothom ja deu saber, no és aquest un país on es trobi a faltar la pluja, personalment crec que plou massa i tot però llavors no seria Irlanda. Per altra banda, i pot ser el que més pesa, no hi ha impost domèstic de l’aigua, en definitiva que a casa és gratis.
Llavors em va venir la gran pregunta, qui paga l’aigua? “La Guiness” em van dir, sonava bé, amb l’aigua que deuen gastar... i en realitat tampoc és cap mentida, només paguen el impost de l’aigua (0,96€ metre cúbic) les empreses, escoles, hospitals... Sovint escoltes això de que amb la quantitat que tenen és normal, però i portar-la fins a casa en condicions? Això no és gratis.
Sona estrany no?, és l’únic país de la UE que no paga. La cosa bé de lluny l’any 77 es va abolir el impost, després l’any 1983 traspassen el marron de decidir i el 1994 l’ajuntament de Dublín s’ho va pensar i ja es va liar. Fins el 1997 hi va haver protestes quan el Govern va decidir abolir la taxa domèstica definitivament a tota la nació.
La veritat és que, tot i que Irlanda passarà a tenir una certa importància estratègica a Europa pel tema de l’aigua, els números no ajuden. La UE ja ha cridat alguna vegada l’atenció Irlanda pel tema de l’aigua, la mitjana de consum d’aigua prou alta (però més baixa que l’espanyola) i a més el tractament que se’n fa és molt dolent degut a les poques inversions que s’han fet. Per exemple ara a Galway hi ha més obres que a Barcelona, estan canviant tot el sistema, perquè l’aigua té plom de tant vell que és.
La veritat és que no tinc gaire idea sobre el tema i per aquest motiu no gosaria dir que el més normal és que paguessin, òbviament hauria de ser segons consums i rendes. Com a mínim s’hauria de fer més pedagogia. I que consti que casa encara queda molt per fer, sobretot pensant que almenys aquí hi ha el recurs per poder-lo malgastar.
Aquí us passo alguns enllaços on explica com funciona i un altre que explica perquè s’hauria de pagar:
- Abolition of domestic charges water in Ireland
- Water suplition and sanitition in Ireland
- Taxation in the Republic of Ireland

Trick or Treat

2008-11-04T02:53:00.000-08:00

Quina va ser la meva sorpresa fa unes setmanes quan la gent em va començar a preguntar que faria per Halloween, “i quan és?” aquesta va ser la meva primera resposta, perdoneu la meva incultura però mai m’havia atret especialment aquesta festa i no sabia ni que era el mateix dia que les castanyes i els panellets. Suposo que la pudor a yanqui encara feia que mirés aquesta festa amb més ràbia.
“Però com és que aquí tothom estigui planificant la disfressa a tres setmanes vista, comprant complements per internet i gairebé obligant-me a fer el que jo no feia ni per carnestoltes?” em preguntava jo. Doncs resulta que aquesta festa no té el seu origen als EEUU sinó que és d’origen celta. Una altra discussió serà perquè a Barcelona cada dia trobem més gent que ho celebra, aquí si que suposo que la culpa la té l’extensió del mode de vida yanqui per tot el món.
Doncs sí, els celtes celebraven el Samhein, celebraven el final de l’estiu i l’any nou quan havien acabat totes les collites. Tradicionalment decoraven les cases amb osos i amb objectes més aviat desagradables per espantar els esperits. Més tard el Papa Gregori III (s. VIII), segurament amb la santa mania de tapar festes paganes amb altres catòliques, va passar el “All Hallows’ even” (Dia de Tots els Sants) al 1 de novembre, d’aquí el nom Halloween.
Tot i que la forma que té avui la festa ja és una fusió de diferents tradicions i costums de diferents llocs, està clar que Irlanda és una de les festes més importants de l’any, van ser els emigrants irlandesos els que van portar la festa a l’altre continent. Però la prova més clara és que ni les escoles obren en tota la setmana, això és el que personalment més em va molestar, us puc assegurar que els nens no són gens simpàtics demanant xocolates calentes.

Money, money...

2008-08-01T05:05:00.000-07:00

Passades les setmanetes de cultura, amb exposicions, concerts, obres de teatre o parades, com ja vaig advertir a l’anterior post, arriba el vici i la corrupció. Després de veure passar per la ciutat antigues estrelles dels 80 com Blondie i de més noves com The Dandy Warhols, cosa que va servir a Galway per recollir uns quants milions d’euros, vint i quatre deia ahir la premsa. Ara toca recollir diners de una forma menys eufemística, és a dir els turistes aquesta setmana no arriben a la ciutat a cultivar-se i de pas deixen uns calerons, si no que directament venen a deixar-se’ls a les carreres de cavalls, entre altres coses.

Pel que diuen els que solen viure a la ciutat aquest esdeveniment tots els anys, els camells i els amagats negocis de prostitució fan el seu agost a la última setmana de juliol, any rere any. La ciutat ha canviat totalment d’aspecte. Si fas una volta pel centre de la ciutat, els hippies que estaven a totes bandes la setmana passada, han deixat pas a les corbates i les pameles, quin glamour aquest de passejar sota la pluja amb les sabates més incòmodes que vas trobar a la tenda, és divertit veure les noies intentant mantenir l’equilibri entre les pedres de Shop Street.

Deixant el peculiar color que adquireix la ciutat aquests dies, la Race Week no deixa de ser la màxima expressió, les carreres de Galway són les més importants de Irlanda, de la combinació de dues tradicions molt arrelades al país, els cavalls i les apostes. Tot i que aquestes carreres no deixen de ser una tradició clarament burgesa, sobretot per l’ostentació de l’esdeveniment, entre les classes populars irlandeses les apostes sempre han estat a l’ordre del dia. En els vaixells dels emigrants que anaven cap a Amèrica, les apostes eren una de les distraccions a coberta, a part de tenir l’aposta més important del viatge, posar dia i hora a l’arribada a la nova terra.

Així que jo he decidit continuar amb la meva immersió però conservant l’essència, d’aquí unes hores estaré apostant als cavalls entre vestits de disseny, però això si jo amb polar, texans i bambes, només per mantenir la quota popular.

Va de cultura

2008-07-18T14:05:00.001-07:00

Tot i que l’estiu irlandès és meteorològicament bastant més dur que a Catalunya, no vol dir que el més típic sigui quedar-se tot el dia tancats a casa, mirant com van passant els dies mentre plou. Així doncs, el més de juliol a Galway és el més atapeït d’activitats.
Diversos festivals de música i cinema han tingut lloc des de finals de juliol fins ara, tot i que la feina no m’ha permès anar a tots els que hauria volgut, els que hi vaig anar no van decebre. Això sí, tenint en comte que Galway no és Barcelona i per tant no s’hi val comparar.
Ara estem de ple en el Galway Arts Festival, sens dubte el més important de tot l’any a Galway, de fet és el que fa que Galway sigui coneguda com la capital cultural de Irlanda. El festival fa ja trenta anys que es celebra i durant quinze dies omple la ciutat d’exposicions, concerts, obres de teatre, circ...
Aquest festival és una de les atraccions turístiques més importants de la ciutat i pel que sembla assoleixen l’objectiu. Les entrades a molts dels espectacles estan esgotades amb bastant antelació, de fet he estat víctima d’això, i Shop Street recorda a vegades Portal de l’Àngel.
Així doncs, aquestes dues setmanes toca cultura, per gaudir amb la oïda i amb la vista i de moment val la pena. Perquè això sí, la setmana del pecat (això queda molt catòlic) arriba just després, és la Race Week, on Galway es torna a omplir a vesar però aquesta vegada per apostar a les carreres de cavalls i gastar-te el que guanyis als pubs.
De moment no tinc cap foto del festival per adjuntar al post, però prometo que quan aconsegueixi alguna que valgui la pena l’afegeixo.

Maikel

2008-06-28T12:14:00.000-07:00

Aquest és un video que van gravar uns col·legues que corrien per aquí, algú que altre encara queda, i una promesa és una promesa...
Tingueu en comte que aquesta sera la cançó de l'estiu!!

Vigila, van contradirecció, o no?

2008-06-28T11:53:00.000-07:00

A Irlanda, per si no ho sabíeu, tenen l’estrany costum de conduir per l’esquerra. De fet, això de conduir en direcció contraria ho fan a una quarta part del món. Per casualitats de la vida, és més o menys l’extensió que tenia l’Imperi Britànic en els seus millors dies.
Es podria dir doncs que els països que van tenir la influència britànica més directa són els que condueixen per l’esquerra. Aquesta explicació no és però exacte, per exemple a Japó també es condueix per l’esquerra i no sembla que tingui cap relació directa amb influències de l’Imperi Britànic, si una cosa va distingir els japonesos va ser que van anar al seu aire fins després de la II Guerra Mundial.
Això que quan arribes a aquests països pot semblar que ho fan per tocar la moral, la típica frase que tots hem dit o sentit de que als anglesos els hi agrada portar la contrària, té en realitat la seva explicació.
En principi, sembla ser que l’origen estaria en l’Època Medieval. Els viatgers que anaven a cavall anaven sempre per l’esquerra, ja que era més fàcil per poder defensar-se i treure l’espasa amb la mà dreta i quedant ja totalment encarats al suposat “enemic”.
Aquesta tendència va canviar als Estats Units al segle XVIII, on els conductors dels carros seien als cavalls de l’esquerra per poder agafar el fuet amb la dreta, conduint així tenien molta més visibilitat conduint per l’altre cantó, així va començar a canviar la tendència. En canvi a Anglaterra que els carros eren molt més petits el conductor seia a la càrrega, però continuava seient a la dreta per arribar més fàcilment amb el fuet a la resta de cavalls i evitar enredar-se amb la càrrega. Hi ha altres explicacions més llegendàries però aquesta sembla la més creïble.
El més divertit de tot és que la transició de l’esquerra a la dreta va ser lenta i no és fins els segles XIX i XX que es van tancant les coses, jo que pensava que era de tota la vida. La curiositat del dia és que l’Estat Espanyol va treure la llei per unificar la conducció per la dreta el 1924, a Barcelona ja es feia, però fins llavors es veu que Madrid conduïa per l’esquerra, eps! que no parlo de política (almenys això diuen les fonts que he mirat però a Internet ja se sap).
Si algun dia teniu l’oportunitat de provar de conduir per l’esquerra, i que sigui legal, no la deixeu escapar, pot arribar a ser molt divertit recordar com et senties quan començaves a conduir, però aquesta vegada us asseguro que aprens abans.
Web 1
Web 2

No means No

2008-06-23T13:37:00.000-07:00

Ja han passat uns dies des del 12 de juny que es va fer el referèndum sobre el Tractat de Lisboa i encara cueja. La bufetada que s’han endut a Brussel·les no ha estat petita, el Tractat ha de ser ratificat pels 27 i l’únic país que no ho ha passat per un simple tràmit parlamentari, va i diu que No.

Es maneguen moltes possibles solucions que ja haureu llegit als diaris, si us ho heu mirat per sobre, però ara per ara la cosa està difícil, per que si els primers dies la que més força tenia era la de repetir la votació, ara que han segut a pensar un moment, veuen que no tenen excusa per fer-ho. La participació d’un 53% de l’electorat és fins i tot alta, si pensem que és una consulta sobre Europa.

Ara per ara, només cal esperar alguna barbaritat del nostre amic Sarkozy, suposo que això de que 800.000 persones aturin Europa quan ell està de “presi” no s’ho ha pres molt bé. Sense comentaris davant aquest possible argument, encara no han entès molt bé les regles del joc, això que són les seves. Com preguntava un periodista a una representant de la UE: “Quantes vegades canviareu d’estratègia, per aconseguir el vostre objectiu?”

Encara que sembli estrany, crec que el No ha guanyat molta força sobretot quan van ser conscients que eren els únics que tenien la possibilitat de dir que No. Probablement, si hi hagués més consultes a la resta d’Europa el resultat hauria estat prou diferent, una espècie de sentiment de responsabilitat.

En definitiva, la propietat privada encara existeix, hem d’anar a treballar cada dia... Per a que us feu una idea, som a la revetlla del Solstici d’Estiu a 14 graus, plovent, amb aire... Irlanda continua sent la mateixa, amb les seves coses bones i amb les que no ho són tant. Però que recordin que: No means No, que diuen per aquí.

Vote No!

2008-05-24T15:09:00.000-07:00

Últimament he deixat bastant de banda el blog, en part per falta de temps i de tant en tant per vagància, però també s’hi val fer el dropo, no? Després d’aquest post tornaré a estar segurament uns quants dies desaparegut, però a partir de la segona setmana de juny intentaré tornar a tenir una mica periodicitat.

Però deixant les justificacions, avui toca una mica d’actualitat irlandesa, tot i que tampoc semblen excessivament preocupats i això que el proper 12 juny voten en referèndum el Tractat de Lisboa, l’hereu de la nostra estimada Constitució Europea després que la tombessin a França i Holanda.

I per què semblen poc preocupats? Doncs, deixant de banda els diferents cartells de Vote Yes i Vote No que puguis que trobar pel carrer, l’ambient està encara més apagat del que vam viure nosaltres durant el referèndum de la Constitució Europea. Gairebé ningú en parla, cosa que tampoc m’hauria d’estranyar gaire, però és que ni els diaris en parlen, el que és encara més xocant, és que per saber el posicionament d’alguns dels partits parlamentaris has de rebuscar en la seva pàgina web, com si amaguessin que voten que sí (són els que més ho amaguen).

Tots els partits parlamentaris, exceptuant el Sinn Féin, demanen el vot pel sí, tot i que com comentava per exemple els Verds o els Laboristes sembla que se n’amaguin. En aquestes esferes el debat no és el que a mi més m’interessa, això ho dic perquè aquí a Irlanda la campanya pel sí o el no s’ha enfocat molt més en el sentit de no perdre una suposada sobirania i arrels irlandeses que no pas en el que de veritat suposa aquest tractat.

De fet, si Irlanda es l’únic país que vota el Tractat és per què la seva constitució impedeix cedir poders sense una consulta prèvia a la població, per exemple van ser també els únics en votar el Tractat de Niça, que van votar dos cops perquè el primer va sortir que no, toma ya!

És per això que els sí es defensa amb la boca petita. Així doncs, els únics que plantegen les retallades de drets per la classe treballadora, la liberalització o la falta d’una política ecològica són el Sinn Féin, tot i que donen més ímpetu als arguments sobiranistes, i la campanya portada per moviments socials, associacions i petits partits polítics.

Però les campanyes pel no que més pressupost tenen són per exemple algunes associacions catòliques que diuen que el Tracta posa en perill la família, sí aquí també n’hi ha de pirats d’aquests. També per exemple estan els nostres amics ultraliberals “No al Tracta de Lisboa, No més impostos” però si és el segon país del Unió Europea que menys impostos directes es paguen!

Com podeu veure no ens tenen res a envejar. Aquesta situació em recorda molt a la viscuda a Catalunya fa tres anys, els arguments que es poden veure i sentir tant per una banda com per l’altra dels principals partits són nefastos, la desinformació general és absoluta i tot està com amaga,t com si el proper 12 de juny no fessin res, que són els únics que poden dir que no!

I per què veieu la qualitat de la campanya aquests són els cartells de les joventuts del Fine Gael, un dels socis de govern.

Primer de Maig, res a celebrar? Això s'han cregut

2008-05-01T16:03:00.000-07:00

Avui és el Primer de Maig (almenys mentre escric aquestes línies), aquest dia ,que tot i que a Irlanda sigui pràcticament ignorat, a mi no se m’oblida. Avui potser li toca una mica el rebre al país que tantes alabances s’havia emportat fins ara en aquest blog. Per començar aquí el dia 1 de maig no és festa, deu ser l’únic país juntament amb EUA que això passa, el dia festiu és el primer dilluns de maig. Això ha portat a que el dia sigui pràcticament oblidat i en general no se sap el que es celebra el dia d’avui. M’ha xocat com pot arribar de ser de determinant el fet de saber que no treballarem un dia a l’any, per recordar que hi ha una cosa que es diu classe obrera i que potser en formem part. A Irlanda ja no hi ha ni el dia per parar-se a reflexionar-ho, això sí et dono el dilluns següent perquè no diguis que no tens dies de festa.

Deixant la petita decepció, avui crec que toca dedicar el post a dinar unes pinzellades sobre la legislació laboral que ara m’afecta. Òbviament encara no tinc ni punyetera idea, però crec que em puc atrevir a parlar d’alguns punts bàsics.

No sabia si començar o acabar amb una de les parts que suposo que interessaran més, és a dir el Salari Mínim Interprofessional (Minimum Wage). Però finalment serà la primera, el mínim que en teoria t’haurien de pagar a Irlanda són 8’65 euros l’hora (amb la jornada laboral de l’Estat Espanyol serien uns 1385 euros) pràcticament nets perquè el salari mínim no paga gairebé impostos, amb totes les conseqüències que això pot tenir com pagar per anar al metge o pagar més impostos indirectes. Tot i aquestes últimes apreciacions us puc garantir que la vida amb aquest sou és bastant més còmoda que amb els 600 de mínim que tothom coneix. Així que a posar-se les piles.

A posar-se les piles però sense baixar la guàrdia. Per què, com ara espero que veieu, aquí crec que la legislació laboral és, en general, bastant més liberal que l’espanyola i encara ens voldran canviar gat per llebre. Ara recordo algú que durant molts anys em va dir que la legislació laboral de l’Estat Espanyol era de les millors d’Europa sense mirar l’SMI, potser tenia part de raó com ara veurem, però això no vol dir que ja en tinguem prou.

Per començar, abans ja he comentat que tocava si tenies un refredat, no haver-te passat de despeses i tenir uns 60 euros preparats, però en realitat la culpa és nostra per no haver contractat una meravellosa assegurança. Aquesta és una de les perles però n’hi ha més, una altre part destacable és que la jornada laboral és de 48 hores, tot i que ja em sembla bèstia el que més m’ha sorprès ha estat que no ha sigut fins l’any 2000, el 1998 la jornada era de 60 hores i el 1999 de 55. Realment a Irlanda queda molta més feina per fer.

Aquest és un país de contrastos, com ja he dit altres vegades, perquè una altre és que a la vegada que potencien els estudis amb molt bones beques (fins i tot una espècie de beques salari) l’edat mínima per treballar és els 14 anys, però s’ha d’anotar que amb bastants limitacions. Potser no és la contradicció més important però ja tinc una curiositat més per investigar.

En quant els contractes bàsicament n’hi ha dos, el Contract of Service quan ets contractat directament per l’empresa en la que treballes i el Contract for Service, on ets contractat per una agència. Aquí, el que em va cridar l’atenció va ser que les Agències de Contractació (ETT) estan legislades des de 1971, molt abans que la llei espanyola sobre les ETT’s que és de 1997. Però aquesta és bona, no? Bé crec que també vol dir que als nostres amics de la burgesia se’ls hi va acudir molt abans aquest lucratiu negoci.

En realitat hi hauria moltes més coses a explicar però em sembla que això ja comença a fer-se llarg i tampoc cal posar-se pesat. Tot i que si algú vol saber-ne més, accepto preguntes, que probablement no pugui respondre sense llegir-me un document molt divertit i amè que he trobat. Però doneu-me uns dies i ja estarà llest.

Tot i que em quedi amb les ganes, seguint amb la política d’aquest blog no posaré valoracions més o menys profundes o serioses, no penso fer cap manifest. Però no em penso estar de felicitar a tota la Classe Treballadora i de animar a tothom a continuar amb la lluita a tot arreu per millorar les condicions de treball, siguis del país que siguis i treballis al país que treballis.

VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE TREBALLADORA,

VISCA EL PRIMER DE MAIG

No està malament per acabar les vacances

2008-04-25T13:08:00.000-07:00

Noves circumstàncies personals m’han impedit actualitzar el blog últimament, però no, encara no ho he deixat. Després de passar les meves vacances més llargues en molts anys, per casualitats de la vida, el meu últim cap de setmana de “llibertat” em va servir per fer la primera ruta per Irlanda.

El viatge en qüestió, va consistir en vorejar completament les penínsules de Kerry i Dingle. La més coneguda és la primera, de fet la zona és coneguda com el Ring of Kerry i és molt fàcil haver d’apartar-te vàries vegades per deixar passar autobusos plens de turistes. Estan al sud-oest de la illa i aquí tot i que tot està a prop es triga el doble en arribar a qualsevol lloc, jo no sé on han fotut les subvencions de la UE.

Just a l’entrada de la Península de Kerry està el Parc Natural de Killarnye, és un lloc espectacular. No hi vam de dedicar gaire temps, vam arribar que es feia fosc i de fet el pla del viatge era veure el màxim de coses en el menys temps possible, en definitiva, no baixar del cotxe. Va ser suficient aixecar-se el dissabte amb unes vistes increïbles, tot i que després de deixar-nos l’esquena en les pedres del Parc, que sigui maco no vol dir que les pedres siguib còmodes.

A aquestes dues penínsules, a diferència del nord de la illa, es troben unes platges que no te les acabes amb la vista, sembla més el Carib que Irlanda, si no fos pel fred. També hi ha penya-segats d’aquests que fan “perdre l’alè” , tot i que sense arribar a l’espectacularitat dels del nord que algun coneixeré. Atenció a tothom que li agradi tirar fotos perquè us podeu avorrir.

A part dels paisatges es poden veure algunes restes de les cultures pre-cristianes, runes de castells i pobles abandonats durant la “Great Famine” a més de una estàtua de Chaplin a un dels pobles que vas passant. Com veieu no falta de res.

En definitiva en un cap de setmana crec que només tens temps a adonar-te que allò és una passada, però no per gaudir-ho i pair-ho, crec que encara hi haurà temps per fer més visites per allà baix.

Que tremolin els Borbons, anem a per la III

2008-04-14T10:44:00.000-07:00

Avui fa 77 anys es va proclamar la 2a República, només uns anys més tard els feixistes es van encarregar de derrocar per la força de les armes el que la voluntat del poble havia instaurat. Per més que alguns intentin que ens oblidem, alguns encara tenim memòria, la memòria del passat que ens farà construir un futur millor, en el que somiava molta de la gent que va caure per defensar la 2a República. Fora els Borbons!!!

Ara que serà dels dimarts?

2008-04-09T15:52:00.000-07:00

Ara que farem els dimarts a la nit? Fins ara, tots els dimarts després de l’acadèmia, quan arribava a casa, algú feia sempre la mateixa broma: “Avui veiem Shameless, no?” És la primera afició més o menys nativa que com a immigrant havia adquirit, veure aquesta sèrie totes les nits dels dimarts. Ahir però va ser l’últim episodi de la temporada! Si és que no donen alternatives als pubs, les hauré de buscar.
He de confessar que la sèrie la veia amb subtítols per a sords, si amb prou feines entenc un anglès més o menys correcte, us puc garantir que entendre els personatges d’aquesta sèrie, que parlen un idioma gairebé diferent, entre contraccions i lletres que es mengen, era una feina encara impossible.
A Shameless, com a gairebé totes les telenoveles, veiem si no les nostres estimades El Cor de la ciutat, Poblenou i companyia, passen masses coses per a poder considerar-les com a realistes. S’ha d’admetre però que és la única manera de mantenir-te assegut al sofà i sense que el teu dit, animat per una estranya i involuntària força, s’acosti al comandament a distància.
Shameless però no té res a veure amb les sèries de la nostra, tota la història és surrealista i sovint absurda. Tot es desenvolupa en un barri obrer de Manchester, d’aquí que parlin així, on bàsicament dues famílies, podríem afegir una tercera i els policies, van tenint les seves aventures. L’estrella és el Frank Gallagher, pare de família borratxo, aturat i que la seva única afició és beure fins a perdre el coneixement, casat amb una dóna mig neuròtica i amb cinc fills. Després tenim l’altre família que són els qui subministren la felicitat (fictícia clar) al barri, amb unes relacions un tant especials entre ells, poden començar el capítol trencant-se literalment la cara i acabar tots plegats al pub, lloc neuràlgic de la sèrie a on s’encreuen tots els camins.
Feia dies que tenia pensat parlar d’aquesta sèrie, però tampoc sabia exactament que podia explicar, ara els aconteixements han precipitat el post. No crec que ara us poseu a baixar la sèrie a l’E-mule, però si no sabeu que fer i voleu riure amb històries absurdes i crec que influenciades per algunes substàncies (poden ser legals) i de pas practicar l’anglès de la classe obrera, ja sabeu com ho podeu fer.

No ho he pogut resistir

2008-04-02T09:17:00.000-07:00

Tot i que el meu coneixement sobre la realitat política actual de la República de Irlanda és encara molt limitat, crec que val la pena aprofitar que avui ha passat quelcom una mica transcendental, en un país que mai passa res. De fet suposo que sí que passen moltes coses però és la impressió que t’emportes quan veus les notícies o llegeixes els diaris, només trobaràs successos, notícies xorres, alguna cosa de política internacional i últimament la Diana de Gal·les.

Avui al matí el Primer Ministre, Bertie Ahern, ha anunciat la seva dimissió com a Primer Ministre i com a líder del seu partit el Fianna Fáil pel proper 6 de maig. És bastant possible que hagueu vist la notícia, jo al menys la he vist a El Periodico y Público.

Actualment el govern irlandès és una coalició entre el Fianna Fáil i el Fine Gael, dos partits més aviat conservadors, crec que els podríem equiparar a CIU o al PP, això ho dic des de el desconeixement i només basant-me en primeres impressions. El Fine Gael, per exemple, forma part del Partit Popular Europeu, curiosos aliats quan et defineixes com de centre esquerre.

A lo que íbamos, ja feia uns dies que es parlava molt de alguns calerons de dubtosa procedència que el Primer Ministre hauria ingressat durant els noranta, abans d’ocupar el càrrec, però ja sabem que tothom té un passat. Els Laboristes, principal partit de l’oposició, els Verds i el Sinn Féin, que també tenen representació parlamentària, estaven demanant explicacions i la veritat és que pel que sentia parlar la gent irlandesa, aquest senyor tenia molt a amagar i poques ganes de donar explicacions a ningú.

Avui a casa, un dels companys quan ha obert l’ordinador i ha vist la notícia ha donat un salt d’alegria, sembla que no li tenia moltes simpaties. De fet la seva alegria, i la de molta altre gent, deu passar molt ràpidament quan pensen que en realitat res no canvia, el partit continuarà governant i la Presidenta del país, Mary McAleese, tot i que pràcticament té només funcions de protocol, és del mateix partit.

En part, crec que aquesta última reflexió queda també bastant anul·lada, quan penses en el sistema electoral que es fa servir aquí, els personalismes per sobre dels ideals o programes dels partits són encara més accentuats que a altres estats europeus que tenen llistes tancades, com Espanya. A Irlanda es pot arribar a veure a dos membres d’un mateix partit competint per un mateix càrrec, mentre nosaltres estem acostumats a veure com aquestes coses s’arreglen a casa. Quin sistema és millor o pitjor seria un debat llarg i segurament avorrit.

No crec que sigui el post que més hagi agradat, però no he pogut resistir la temptació de colar-ho. Un país com Irlanda, amb un passat recent tant convuls, m’ha sorprès per la seva poca activitat política. Per això tinc dues teories, però em penso que la explicació és una barreja de totes dues. Per una banda la ciutat a on he vingut a parar, petita i amb molts estudiants estrangers cosa que fa que no s’interessin per la política nacional. Per altra que l’apoliticisme que la gent de la República de Irlanda, que ja fa molts anys que és independent, és en part provocat per cert cansament i això dels del Nord ja s’ho faran.

Encara em queda molt per aprendre i potser és molt prematur per fer algunes d’aquestes afirmacions, però espero poder anar modelant-les amb el temps i algun dia poder explicar-ho millor i amb realitats més contrastades.

Això si que és irish

2008-03-27T17:02:00.000-07:00

Aquestes vacances de primavera (abans coneguda com a Setmana Santa, de totes maneres en el meu cas és ben segur que de santa no en va tenir res) van ser una continuació del que ja venen sent les meves vacances més llargues en els últims 8 anys. Les vaig passar buscant feina, descansant i sortint a prendre alguna cosa, que tampoc està malament. El dissabte em vaig poder permetre fer una mica de turisme, gràcies a l’oferta de un dels companys de casa per anar a fer un vol amb el cotxe a recuperar-nos de la nit anterior.

Vam agafar el cotxe i jo no tenia ni idea de on anàvem, de fet estic convençut que ells tampoc exactament. Al cap de una estoneta veient el típic paisatge irlandès, on tot el que t’envolta són camps completament verds tancats amb pedres i algunes cases de tant en tant, el paisatge va començar a canviar, vaig reaccionar quan de sobte en una baixada que et permetia veure tota la vall hi havia una badia amb unes muntanyes grises darrera, quan em van dir on estàvem al final vaig acabar amb el ja típic “can you spell it?”, el nom no és difícil però és que no saben pronunciar com cal...

Estàvem a Burren, només hi vam passar però tenia molt bona pinta. El paisatge era una mica diferent i pel que he vist a la pàgina web val la pena fer una volta per la zona.

Una vegada passes Burren, a pocs quilòmetres està la que és una de les majors atraccions turístiques de Irlanda, els Cliffs of Moher. Mentre passeges per Galway et pots cansar de veure cartells anunciant autobusos i rutes per anar-hi. Els Cliffs of Moher són uns enormes penya-segats, de gairebé 250 metres d’alt en el seu punt més elevat, són pràcticament verticals i pots veure les Illes Aran, l’altra gran atracció turística de la zona, a tocar.

La visita va ser molt ràpida i de fet no vaig poder gaudir gaire del lloc. Després d’un viatge on, pel que començo a conèixer del país la climatologia va acompanyar, a dos o tres quilometres dels Cliffs va començar a ploure i nevar, però s’hi podia veure. Vam baixar del cotxe ben tapats a fer una ullada ràpida, suficient per unes fotos i veure que era un lloc impressionant on tornaria un dia amb més calma. Uns penya-segats que no s’acaben mai, els de les Costes del Garraf al costat semblen l’excalèxtric, amb els núvols grisos que li donaven un aspecte un tant tètric van fer que m’atrevís a dir que les vistes eren breathtaking, no sé si a la gent irlandesa els hi sona molt cursi però ho havia aprés per fer-ho servir i la traducció encaixava. El millor va ser que quan ja estàvem un altre cop al cotxe per sortir del pàrking ja tornava a fer a sol, això si que és irish.

Si veiés el que es fa en el seu nom...

2008-03-19T10:20:00.000-07:00

Seguint una mica el fil que està tenint el blog, sembla una mica obvi que aquest post havia d’estar dedicat a la festa de St. Patrick. Així doncs ni estar una nit sense internet, ni la ressaca endarreriran més aquest, pel que sembla, esperat comentari.

La festa de St. Patrick és una festa religiosa, es celebra el 17 de març ja que es creu que és el dia de l’any 461, o 493 no se sap segur, en el que va morir St. Patrick. Tot i això, amb el temps ha passat a ser un dia on la celebració es relaciona directament amb la defensa i enlairament de la cultura i nació irlandeses, també de promoció mundial des del 1990 tal i com va aprovar el govern.

I per què St. Patrick? Doncs molt senzill, com molta gent ja deu saber, és qui va “cristianitzar” Irlanda, de fet el cristianisme ja havia arribat anteriorment per altres vies, però va ser ell qui va “convertir” el rei més important i els súbdits. Una prova més de com el cristianisme ha condicionat la història d’Europa i les nostres festivitats, tot i que avui en dia tenen més aviat poquet de cristianes i ningú s’ho planteja, total és una simple excusa per muntar una bona festa on tot s’hi val... ningú?? En un dels bars que he anat visitant durant el cap de setmana, com és tradicional per St. Patrick, un irlandès em va dir que no entenia per què se’l considerava el patró d’Irlanda, si els costums celtes pagans són molt més Irlandesos i estan molt més relacionats amb la seva nació... bé, vam decidir celebrar-ho igualment.

Com aquest any ha caigut en dilluns diguem que a la festa de li ha sumat tot el cap de setmana, aquí a Galway no hi hagut res especial durant els cap de setmana, però si a Dublín per exemple, aquí ha sigut ben senzill: anar recorrent pubs des de ben d’hora i després la història ja sabeu com acaba més o menys. Dilluns dia 17 es va celebrar la parade, aquí no és especialment espectacular, segons m’han dit perquè em vaig dormir, la de Dublín és molt més gran, però sens dubte la més espectacular és la de Nova York i altres ciutats yankis, recordant així la gran quantitat de immigrants irlandesos que durant la història ha rebut aquest país.

La tradició, a part de beure tot el que puguis, també diu que has de portar alguna cosa verda o algun shamrock (trèvol, em va agradar la paraula), això del trèvol ve perquè es diu que St. Patrick el va fer servir per explicar la Trinitat als irlandesos, encara que defensem el laïcisme sabem que és la Trinitat, no? Veieu això de les arrels cristianes?

Hi ha una cosa que crec que és interessant comentar sobre la meva experiència en aquest dia de St. Patrick. El dia 17 quan per fi vaig llevar-me, vaig decidir fer una volta pel centre per veure com estava l’ambient. Tot i que durant el cap de setmana hi havia més gent, el dilluns tot es veia de color verd i banderes irlandeses per totes bandes, era una quelcom més diferent... el que em va impactar va ser uns enormes barrets verds, d’aquests tradicionals, però una mica més grans del normal, segur que els heu vist algun cop, doncs el més divertit és que no senties parlar anglès a cap d’ells, de fet una bona part parlaven idiomes bastant comprensibles per mi. Després direm que els de Lloret quan els deixen sortir de casa... començo a canviar d’opinió... em va semblar divertit.

La foto, prometo que és Shop Street el dia de St. Patrick, ben d’hora. Això del trèvol és per a que sembli més típic.

Font 1

Font 2

Una de història.

2008-03-14T08:31:00.000-07:00

Tot i que a vegades no ho sembli , em vaig passar uns quants anys a la Facultat de Història de la Universitat i encara no m’he dignat a escriure res sobre la història de Irlanda ni de Galway. Les quatre tonteries que ara tinc pensades escriure crec que en cap cas demostren que tingui la llicenciatura, més aviat el contrari, el treball d’investigació brilla per la seva absència i la capacitat crítica queda completament anul·lada pel meu desconeixement absolut de la història de Irlanda. En definitiva que és un resum d’un parell de cosetes que he trobat per internet i alguna cosa que pugui haver aprés.

A lo que íbamos, una mica de història de Galway: aquesta ciutat comença a tenir senyals de vida des de fa molts anys, les probes dels primers assentaments són del Mesolític, sí des d’abans que uns que vivien per on ara fa cinc anys un tio molt simpàtic va començar a tirar bombes se’ls acudís començar a fer palets a tauletes de fang. Durant el Neolític ja va començar el que seria l’activitat principal de la ciutat durant tota la seva història, la pesca. En realitat en aquests moments no es pot parlar de ciutat, no és fins molt més tard quan arriben els Normands que comença a ser un assentament amb cara i ulls, ja després de que la Verge María passes pel portal, al s. VIII.

El nom de Galway el va començar a rebre durant els s. XI i XII, prové de gaill aimh, que vol dir alguna cosa així com llit de riu pedregós. És una època on segurament no els hi anava gens malament amb el comerç de peix, la prova és St. Nicholas Church que es va construir el 1320 i per a que us feu una idea és l’església medieval irlandesa més gran que es continua utilitzant. Així l’Edat Mitjana és segurament la més prospera de Galway, el comerç és interior i per mar d’on arriben vi, us podeu imaginar d’on, i armes.

El 1580 construeixen a la muralla una protecció pel riu que impedia passar els vaixells, va ser construït entre altres coses per defensar-se dels espanyols amb qui els anglesos estaven en guerra, tampoc anaven molt desencaminats, l’Armada Invencible arriba el 1588. El més divertit del cas és que aquesta protecció és el monument més famós de Galway actualment i es diu... Spanish Arch, toma ya... es diu que el nom pot venir per fer una mica d’ironia o pels molts vaixells espanyols que després hi van passar per comerciar, ni idea de quina és veritat.

Ara vindria això del Cromwell que ja us vaig explicar al primer post. Però per afegir alguna dada més us dic que era un senyor molt dolent molt dolent que després de ser el primer a la història a tallar-li el cap a un rei per instaurar un parlament, al cap d’un parell d’anys es va cansar de xerrar tant i s’autocorona rei d’Anglaterra, us sona la història? així que això de França va ser una segona part perfeccionada.

Amb la Revolució Industrial comencen els problemes de debó, tot i que la cosa va començar bé, a principis de s. XIX hi ha comptabilitzats més de 25 molins a la riba del riu, es va començar a torçar a meitat de segle. Primer The Great Famine, la Crisi de la Patata, que va devastar Irlanda a partir de 1844, Irlanda va perdre la meitat de la seva població entre morts i gent que va emigrar als EUA, i òbviament Galway no se’n va escapar. Després, el 1850 s’inaugura el ferrocarril Dublín – Galway, el que en principi hauria de suposar una cosa positiva va acabar sent la ruïna de la ciutat on les fàbriques autòctones no podien competir amb els preus dels nous productes arribats d’Anglaterra, van intentar ser un important port amb Amèrica però l’empresa tampoc va sortir bé, així tenim que Galway perd molts habitants i passa a ser una més de les decadents ciutats de l’oest de Irlanda.

No és fins uns quants anys després de la independència de la República de Irlanda (1922), que Galway no es va començar a reactivar i durant els 60’s es començar a perfilar la ciutat que avui coneixem ,on el turisme i vàries indústries tecnològiques tiren del carro. Ara es considerada la capital cultural de Irlanda, això però ja ho he deixat caure algun cop i potser en una altra ocasió parlem de cultura... ja sabeu on hi ha universitats sempre hi ha molta cultura.

Font principal

Menys anglès...

2008-03-10T15:29:00.000-07:00

Fent un pas més en la meva integració en aquest país de climatologia inestable, almenys en aquesta última setmana, ahir vaig anar a veure un partit de hurling. I que nassos és això? deveu pensar, doncs un dels esports nacionals; a part d’apostar, afició irlandesa que potser explicaré un altre dia. Pel que em van dir els que em van acompanyar, per què clar jo ara sóc la persona més crèdula del món, era un dels partits de l’any ja que jugaven els que ara són primer i segon, el Galway i el Timperary, al final van acabar 16 iguals, cosa que em va sembla bé perquè no sabia a qui animar, als primers per raons òbvies i als segons perquè la nit anterior els havia servit el sopar...

Normalment quan pensem en l’esport irlandès, pensem en el rugby, de fet no ens equivocaríem. Hi ha però dos esports que es juguen pràcticament de forma exclusiva a Irlanda, un és el gaelic football i l’altre és el hurling, del que ara us intentaré explicar alguna coseta per a que us feu una idea.

En algunes de les primeres passejades que vaig fer quan vaig arribar per familiaritzar-me amb la que havia de ser la meva ciutat durant els propers mesos, em va sobtar veure alguns nens, i altres no tant nens, que portaven un pal molt estrany, una pala de fusta molt llarga que s’anava fent més ample conforme arribava al final i que era més corbada per un costat que per l’altre, era el hurl, amb el que es practica el hurling.

El hurling és un esport d’origen gaelic, a primera vista pot semblar una barreja entre el hockey i el rugby, però en realitat és un esport completament diferent. La mitologia gaelica ja parla del hurling i fins i tot un dels seus herois llegendaris practica aquest esport. No explicaré aquí tota la evolució històrica d’aquest esport que teniu aquí. Només comentar que el segle XVIII és considera la seva època daurada, quan es practicava de forma general a totes les illes (és a dir quan Irlanda formava part de la Corona Anglesa) i que el 1884 es funda la Gaelic Athletic Association que és la federació de tots els esports gaelics, principalment el hurling i el gaelic football.

Un partit de hurling dura setanta minuts, trenta-cinc per part, i els equips estan formats per quinze jugadors. El joc en si consisteix en aconseguir marcar en la porteria contraria, que és com una de rugby però la part d’abaix és una porteria de futbol com les tota la vida, si aconsegueixen marcar per la part de dalt de la porteria aconsegueixen un punt i si ho fan a la d’abaix són tres punts.

És un esport rapidíssim de fet es considera l’esport de pilota d’equip més ràpid que hi ha, això i la gran quantitat de contacte que hi ha el fan un esport molt atractiu, a mi em va agradar, però el fet de que sigui tant ràpid a vegades el fa difícil de seguir, no saps on està la pilota, a més sembla ser que no és fàcil de jugar, coses que podrien explicar que s’hagi quedat arraconat a Irlanda, bé suposo que Anglaterra també hi té alguna cosa a veure però això ja són suposicions meves.

No sé si és el post més esperat avui però no penso fer cap comentari sobre les eleccions d’ahir, bàsicament per dues coses: no vaig poder anar a votar, cosa que em cabreja bastant amb mi mateix, i que crec sobre els resultats parlen per si sols, continuem mirant el dit que assenyala la lluna i ja veurem on acabem.

...estic aprenent de tot.

Font Wikipedia

Tots els dies són 8 de març

2008-03-08T05:34:00.000-08:00

Per totes aquelles dones que lluiten pels seus drets!!!
Visca el 8 de març!!
Visca la Dona Treballadora!!

Treball de camp

2008-03-02T10:31:00.000-08:00

No sé si aquest blog acabarà donant per fer seccions però hi podria haver una dedicada als bars de Galway. La veritat és que inspiració per parlar sobre bars en aquesta ciutat no en falten, el centre de la ciutat, Shop Street o Eire Square per exemple, en concentra una bona part i tranquil·lament el 50% dels comerços són bars.
Abans de parlar d’algun bar en concret crec que pot ser interessant explicar algunes coses sobre els bars aquí, almenys la primera impressió que he tingut després de tres setmanes aplicant-me al màxim per poder fer un bon treball de camp. La gent que em coneixeu ja sabeu que això no m’ha costat un gran esforç, exceptuant econòmicament per que els bars ja se sap que per la butxaca no són molt recomanables.
A Galway pots trobar molts tipus de bars, des de cafeteries, pel que he vist de moment sense gaire encant, fins a night-clubs, passant pels típics pubs irlandesos i per altres bars més moderns com els bars musicals que pots trobar a Barcelona. Els restaurants per poder menjar alguna cosa més digne que un entrepà o un bistec amb patates no són gaire abundants i els que hi ha, ara per ara, són inabastables per la meva humil butxaca. Oblideu-vos però del típic bar de barri on poder anar a fer un cafè o una cerveseta ràpida, de fet una pinta de Guiness difícilment te la veuràs ràpid i encara no he conegut ningú que demani half-paints.
Aquí tots els dies pots trobar ambient de festa a partir de les vuit del vespre, més o menys, i fins les dues de la matinada que és quan tanquen els últims bars, funciona exactament igual tots els dies de la setmana, tot i que òbviament els caps de setmana surt moltíssima més gent, a les ciutats plenes d’estudiants ja se sap...
Sortir de festa no és molt més car que a Barcelona, tot i que ja se sap que sempre depèn de la quantitat de beguda que estiguis disposat a digerir. Aquí però hi ha quelcom una mica més incontrolable, són les rondes, la primera nit em va sortir rodona perquè com estava encara una mica despistat no em vaig gastar ni un duro, em van pagar totes les rondes, al següent dia em vaig pagar algunes per compensar. En definitiva que has de vigilar de no passar-te de llest ni de tonto i al final acaba compensant, però clar que jo no sé dir que no a una ronda, en cap idioma, i sempre passa el que passa, però això ja és una altra història que crec que es sobreentén prou.
Per a que us pugueu fer una idea dels preus, que a més aquí és força fàcil per que els preus no varien gairebé entre un lloc i l’altre, per exemple un cafè sol us sortirà entre un euro i mig i dos i mig i una pinta de Guiness, per fer servir la típica per que a cada bar pots escollir entre deu tipus diferents de cervesa, us sortirà entre tres euros i mig i quatre, sense importar l’hora ni el lloc on la preneu.
Sens dubte de tots els bars els que més encant tenen i per a mi els més agradables són els típics pubs que tots coneixem, tot de fusta i un fotimer d’ampolles de whisky o ginebra als estants. Fàcilment podràs trobar una actuació de música tradicional en directa, amb alguna gent realment bona, això és una de les coses que sens dubte més m’han agradat.
Una vegada han tancat els pub tens dues sortides per continuar la festa: anar a un late night o a un night club, que són els que tanquen a les dues de la matinada, això però té quelcom curiós perquè la única diferència és que al clubs has de pagar per entrar, però hi ha alguns late night que són més grans que els clubs i són gratis, així que no acabo de veure el negoci però jo només estic per provar-los i no per fer estudis de mercat. Després ja t’has de buscar la vida, però fàcilment pots acabar a una festa a una casa d’ algú que no coneixies absolutament de res i acabar la festa quan en tinguis prou.
En definitiva prometo continuar amb el meu treball de camp per poder acabar podent confeccionar una bona guia dels bars de Galway. Per cert la fotografia no és de cap bar de Galway sinó d’un hotel una mica pijo de Connemara on vam anar a fer una pinta ahir però era la que millor quedava, en propers posts ja us parlaré sobre aquest lloc que és una de les atraccions turístiques que més es promocionen per Galway.

Vuelva usted mañana, o era una setmana

2008-02-25T10:23:00.000-08:00

Si vull complir amb això de tenir el blog més o menys actualitzat, crec que ja va tocant comentar alguna coseta. Aquí avui les temperatures han baixat i nosaltres ens hem quedat sense oli per la calefacció a casa, això de l’oli és la primera vegada que ho veig, però sembla ser que és la calefacció més típica aquí a Irlanda, així doncs avui toca tirar de llar de foc i intentar sortir el menys possible del menjador per no quedar-te congelat.
La meva idea avui no és escriure sobre els sistemes de calefacció irlandesos, una cosa que m’ha xocat una mica més que això de l’oli i la calefacció és la unitat màgica de temps de “a week”. De moment no he hagut de fer gaires tràmits burocràtics, de fet només dos i en ambdós em van dir exactament el mateix: “ho rebràs a casa en una setmana”.
Si a casa nostra és famós el “vuelva usted mañana”, avui en dia segurament més per l’article que per la realitat perquè 150 anys després han canviat una mica les coses, a Irlanda crec que podrien fer també gairebé un lema del “you will have it in a week” (tampoc sé si és així exactament com es diu però per fer-nos una idea).
A Irlanda per poder treballar, i si ets estranger per a gairebé tota la burocràcia, necessites el PPS number, que és com un número de la seguretat social. Quan vaig anar a fer-me’l no em van demanar gairebé res, només una factura amb l’adreça del lloc de residència i una carta del propietari o propietària indicant que jo vivia allà, aquesta carta en realitat me la va fer la meva companya de pis i no hi constaven ni els DNI’s, vamos que la podria haver fet jo i que el tràmit no és molt difícil.
Per poder obrir-me un compte corrent necessitava el PPS, així que m’havia d’esperar la famosa setmana. Però la meva sorpresa va ser quan una setmana després em presento al banc amb tota la documentació, els diners... i em fan omplir un formulari i diuen que tot està llest, que en una setmana rebré a casa el meu pin i numero de compte i podré fer-la servir.
Us puc assegurar que Irlanda tenen Internet, i molt ràpid, aquest post és una proba, no? Així doncs com és que no poden fer cap gestió al moment? La gran diferència que veig amb la burocràcia a Barcelona és que si bé triguen menys a fer les gestions, són molt més difícils i necessites molts més passos per arribar a aconseguir el que vols (potser en el banc no és tant clar). Aquí de moment sempre han complert amb el seu compromís de la setmana i per cap gestió he estat més de mitja hora. La gran pregunta és que preferim, poder fer-ho en un dia però que acabis histèric de fer cues i preguntant a tots els mostradors que trobes o trigar potser una mica més però que al cap a la fi et suposa menys mals de cap?
Doncs el que deia: Vuelva usted mañana o era una setmana, ara ja no ho sé.

Km. 0

2008-02-20T09:30:00.000-08:00

A mode de introducció.

Quan fa uns dies vaig arribar a Irlanda no tenia ni la més remota idea d’on anava ni que havia de fer. Només sabia que arribava a una nova ciutat, Galway, a l’oest de l’illa, de la que tenia quatre escasses referències, ah! i també sabia que parlaven un idioma que jo havia estat estudiant durant anys però que tot i així amb prou feines em faig entendre i entenc quatre coses.
La idea de fer un blog sempre havia estat pel cap, ja abans de venir a Irlanda, però la veritat mai m’havia convençut, m’agrada més llegir-los, finalment m’he convençut a tirar-la endavant. Encara no sé ben bé cap a on anirà però en un principi la meva idea és acostar Catalunya, el país en el que he viscut el que porto de vida, i Irlanda, el país que m’acollirà durant els propers mesos, encara no sé quants.
Per començar crec que pot ser interessant començar per explicar quina és aquesta ciutat. Galway té uns 70.000 habitants, segons l’últim cens, és per tant una ciutat relativament petita però tot i això està entre les 5 més importants de Irlanda, l’extensió del que és el centre propiament és també petit però el fet de que gairebé no hi hagi blocs de pisos i que siguin tot cases unifamiliars fa que l’extensió dels suburbis sigui bastant gran. Pel que fa a la població és molt jove, el fet de que hi hagi dues universitats ajuda, però no és l’únic motiu ja que em penso que la gran quantitat de pubs i discoteques ha acostat també molts joves a la cerca de una ciutat desenfadada i activa a la nit. Hi ha a més una gran quantitat de gent de fora del país, sobretot espanyols, italians, polacs i catalans, però també gent de fora d’Europa.
La ciutat està a la costa oest i travessada per un gran riu (Galway river, no és una traducció cutre, és el seu nom) i diversos canals, on a les seves ribes es poden veure alguns antics molins restaurats i d’altres no tant restaurats. La platja sembla que mai s’acaba, jo vaig estar caminant vora 45 minuts i encara quedava més per davant. A prop hi ha a més diversos llocs de certa importància turística que suposo que amb el temps aniré visitant, com uns penya-segats (Cliffs of Moher) o les illes Aran.
La seva activitat política és per a mi encara força desconeguda ja que estic encara buscant alguna informació, però sembla que el que més pots trobar són associacions de tipus cultural i ONG’s. Ara la ciutat està governada pels laboristes però la veritat és que encara no puc jutjar gaire en aquest aspecte, ja que de moment l’apoliticisme regna en el meu entorn i el poc que sé m’he anat enterant jo.
Pel que fa a la seva història, em sembla que primer hauré de començar per aprendre una mica més de la història de Irlanda, però hi ha algunes coses que són curioses com que Cristòfol Colom va passar per aquí abans d’un dels seus viatges a Amèrica, hi ha fins i tot un monument, o també que va ser una de les últimes ciutats que Cromwell va conquerir de Irlanda, després de més mig any de siti, ells presumeixen d’això però suposo que ser de les ciutats que estan més lluny d’Anglaterra també va ajudar...
Bé això són quatre pinzellades introductòries, la intenció és que aquest blog serveixi per poder-ne desenvolupar aquestes i altres que vagin sorgint amb el temps. Espero que sigui d’alguna utilitat i si no almenys em servirà per practicar la meva escriptura, que per a ser un historiador és encara massa fluixa, tot i que això ho podria haver aprés abans de començar a publicar a internet, no?